El paper de l'hipòcrita

La crisi siriana que es compon de la guerra entre Estat Islàmic i la dictadura d’Al-Assad i de l’onada migratòria de refugiats a Europa és només un dels molts escenaris terribles que viu el tauler de joc de l’Orient Mitjà. En conseqüència ens ha portat a casa nostra un altre exemple dels dèficits que pateix la Unió Europea com a institució supra-governamental.

Els conflictes que han anat sorgint al món islàmic (des del continent africà fins a l’Afganistan) tots emanen d’un problema que respon com una hidra d’on hi van sorgint caps. En general, tothom podria estar d’acord amb afirmar que l’origen rau en la colonització i el conseqüent procés de descolonització d’aquests territoris. Tanmateix és massa complicat definir clara i senzillament el perquè de tot plegat sense entrar en una discussió infinita on cada ideologia aportaria els seus culpables i no acabaríem mai.

És per això que únicament parlaré de la crisi actual de Síria. Primer de tot, cal dir que des del moment en el que la Unió Europea signa la carta dels Drets Humans i accepta els convenis d’acolliment als refugiats de guerra, no pot fer cas omís a les seves obligacions i actuar segons els interessos de cada estat. Això demostra una hipocresia terrible quan alhora es presenta Europa com el bressol dels drets i l’ètica. A més a més desprestigia la institució deixant-la amb menys autoritat de la ja minsa que podia gaudir fins ara.

Per altra banda, tampoc és acceptable que es critiqui a Alemanya per ser el dictador i dominador de la Unió si després quan van magres és la única que reacciona, com ha fet acollint a tots els refugiats que li han arribat a les fronteres, mentre la resta de països negociaven eternament les quotes a rebre. Ja és hora que els estats comencin a cedir la sobirania per crear una política exterior comuna i deixem tots de fer el ridícul, tal com s’ha fet en algunes de les declaracions de primers ministres en les que s’amenaçava amb la fi de Schenguen.

Considero que tot això a més a més és innecessari, ja que és més previsible que si no s’afronta el problema seguiran sorgint més crisis d’aquesta magnitud. Les faccions de l’islam enfrontades (xiïtes i sunnites) juntament amb els diferents estats que les representen estan armats amb la indústria armamentista occidental, som nosaltres mateixos els que alimentem la violència. Fins que no s’elimini aquesta activitat no serà factible l’estabilització de la zona i la trobada d’una solució pactada i pacífica que desemboqui en democràcia. Finalment i per més inri, els que financen el pitjor terrorisme i genocidi d’Estat Islàmic són els estats del petrodòlar els quals ens tenen als peus amb el necessari subministrament de petroli per a les nostres economies. Sense fer res per pressionar-los i acabar amb la situació que aboca al desastre humanitari que tenim ara només aconseguirem empitjorar el que ja podria considerar-se d’infern.