La prova del dol

Quan vaig saber de l’atemptat de París estava veient la pel·lícula de “El Hundimiento”, un film que relata les últimes setmanes de vida del Tercer Reich. No sé si va ser pel fet d’estar tractant un tema tan sensible com les barbaritats de la Guerra Mundial va fer que la notícia em provoqués més impacte emocional del que hagués estat sense la pel·lícula. També és cert que de la manera com ens comuniquen la informació fa que hi hagin notícies que ens importin més que d’altres. L’autocomplaença i la mandra de mirar la realitat del món fan que no tinguem una consciència real de tots els morts per actes violents que passen cada dia.

Tanmateix, no es pot negar que el fet de pertànyer a una civilització o família cultural com és la occidental europea, ens sentim més afectats per aquest succés. A més, França és un dels centres ideològics dels valors que encarna la nostra civilització. És per això que puc considerar normal que ens sentim més afligits pels morts dels membres de la nostra comunitat que les d’altres. Ara bé, no podem fer que aquests sentiments ens ceguin de la situació en la que estem i la seriositat que cal en la nostra acció.

Per Europa ara li és temps de dol i tristesa. Per les famílies de les víctimes toca el lament de la pèrdua i el necessari comiat dels éssers estimats. Per tots els altres membres de la societat ens toca la mostra de respecte als morts i honorar les vides innocents que hem perdut.

Un cop acabat, ens trobarem en un punt molt crític del nostre sistema democràtic, enmig d’aquest període de canvi mundial i incertesa. No podem caure ni en la por, ni en el ressentiment envers altres comunitats o membres de la nostra, a qui farem servir com a cap de turc. Aquests dos, són grans perills per al bon funcionament del nostre sistema i el manteniment dels drets i llibertats de tots nosaltres. Hem de pensar que malgrat ens trobem davant un enemic de la humanitat com Estat Islàmic, si només ens dediquem a enviar els nostres exèrcits per combatre’ls no acabarem realment amb els causants de tots els mals de cap que pateix la comunitat internacional. Ja hem caigut un cop en un espiral de destrucció, odi i violència que gairebé destrueix el món, la humanitat i la civilització. Seria millor no tornar a caure en el mateix error que vam cometre.

Per començar podríem reduir tot el possible el pressupost dels estats en la indústria militar, perquè la majoria de les armes que s’acaben fent servir per cometre actes atroços dins i fora de les nostres fronteres són fetes per la indústria occidental. A més a més, ja és hora que deixem de enlluernar-nos pel diner d’estats com Arabia Saudita (propietat privada d’una família) o Qatar, els quals són els grans promotors i finançadors dels fanàtics que s’organitzen per cometre barbàries. Per acabar-ho d’adobar, s’encarreguen de que les comunitats musulmanes dels diferents països on hi són presents (també les europees) estiguin sotmeses sota el jou d’una visió fanàtica i puritana del Islam, el qual és molt divers, lliure i respectuós amb les diferències. Un exemple podria ser la intromissió del monarca saudita a Sant Vicens dels Horts. Va fer que les dones que estaven convidades a participar com a iguals en els debats religiosos no poguessin entrar a la mesquita. I ho va aconseguir, bàsicament perquè està emparat per el nostre propi estat.

Finalment, seguim perdent de vista el fet que portem des de sempre donant l’esquena a la pobresa que pateixen tant el continent Africà com Pròxim Orient o Asia. La falta d’infraestructures, serveis socials i desenvolupament econòmic podria ser pal·liada per els nostres estats amb molt poc esforç de la nostra economia, com a molt un 5% del PIB (calculat per el EARTH Institute, col·laborador del FMI). Realment el desenvolupament social, i sobretot el respecte i llibertat a les decisions dels pobles sobirans d’Àfrica, Pròxim Orient i Àsia faria callar i apagar tot el foc que crema en aquestes regions, en gran mesura encès per nosaltres mateixos.