L’Orient Pròxim, l’etern camp de batalla

La zona compresa entre el Tigris i el mar Mediterrani ha estat sempre al punt de mira de les nacions que l’envolten, ergo va esdevenir zona de conflicte des que l’home va aprendre a empunyar una arma. Podem comprovar aquesta afirmació si tenim en compte la gran quantitat de potències i pobles que van tenir el control d’aquests territoris: Els imperis messopotàmic, persa, macedoni, selèucida, part, romà, bizantí, selyúcida, croat, turc, anglès, francès… i això sense oblidar els jueus, un poble amb una presència atemporal a la zona, la tornada dels quals ha dut a un conflicte que encara cueja, i amb força.

I es preguntaran, “què té aquesta terra d’especial?” Des de sempre, l’Orient pròxim ha estat un lloc de pas, el nexe d’unió entre Orient i Occident, per on passaven les caravanes que duien les més exquisites mercaderies a les classes altes, com la famosa seda xinesa, pedres precioses o espècies. A més, és una terra extremament fèrtil (com evidencia el fet que les primeres civilitzacions sedentàries van aparèixer en aquesta regió), rica en recursos naturals (fusta, petroli, gas...). Amb el pas del temps, i a mesura que s’anava fent necessari justificar les ocupacions militars, la guerra per ideals es va convertir en norma. Podem trobar exemples d’aquesta pràctica en les croades (segle XI) o en la guerra d’Iraq (segle XXI), on sota pretextos morals es van cometre atrocitats i es va saquejar el territori.

Els últims temps ens han portat un nou vell enemic, l’islamisme radical. Aquest, l’autoproclamat Estat Islàmic d’Iraq i Síria (si continuen conquerint països el nom es farà pesat de dir), ha sabut aprofitar les eines d’aquest segle per fer una guerra tradicional, ja que mitjançant les xarxes socials ha atret desenes de milers de joves musulmans dels països occidentals tot aprofitant el sentiment de desarrelament existent en les segones generacions d’immigrants. Aquests, sota la promesa d’un futur millor (en aquesta vida o en l’altra), moren als camps de batalla i en atemptats a Europa i la resta de països musulmans.

Fins ara, hom podria tenir la impressió que l’EI ha tingut molt d’èxit tot i estar sol, però, és realment així? Tant els vells gegants mundials com les potències islàmiques emergents veuen en la guerra de Síria la possibilitat de gestionar els seus interessos. Per exemple, és ben sabut que aquest grup terrorista ha rebut finançament per part d’institucions benèfiques d’Aràbia Saudita, així com el suport d’altes autoritats d’altres països aràbics. El que queda en suspens és la magnitud del suport, no la seva existència.

Les grans potències de tota la vida no estan ni de bon tros exemptes de culpa. L’entrenament dels primers membres de grups milicians i terroristes com Al-Qaeda va venir de la mà de la CIA, i l’espoli sistemàtic de petroli per part dels Estats units és un dels motius que ha propiciat el conflicte armat. D’altra banda, la Rússia post-soviètica, dirigida per Vladimir Putin, ex-agent del KGB, ha entrat en guerra a favor d’Al-Assad, el seu aliat al Mediterrani Oriental des de temps comunistes, en un evident gest de protegir els seus interessos geopolítics a la zona. Només cal saber que un 90% dels seus atacs no són a posicions de l’EI, sinó a grups opositors del govern sirià.

Per tant, és important plantejar-se si en la guerra de Síria existeix més que un dualisme “ying-yang”, si la gamma de grisos és tan àmplia com el nombre de països que intervenen en el conflicte.

Dit això, només voldria agraïr a en Pol Bragulat per haver-me permès fer aquesta reflexió en un espai d’opinió tan seriós com aquest. A més, us convido a passar pel meu bloc personal, on a més de l’article escrit per en Pol trobareu informació molt interessant sobre la reconstrucció històrica, l’art d’ensenyar història experimentant-la en primera persona.

Aquest és l'enllaç al bloc:

http://blocs.xtec.cat/reconstrucciohistorica/