Tambors de guerra

Al nostre món tornen a escoltar-se els tambors de guerra que fa cent anys ja sonaren. Des de la majoria dels racons de la Terra arriben els seus ritmes amenaçadors de temps convulsos, i no és pas difícil escoltar-los si un para atenció al que passa al seu voltant. Ja fa anys que han començat a tocar, tot i que potser era més còmode en els primers moments fer veure que no existien. Inestabilitat, injustícia social, mediocritat dels governants i falta de projectes esperançadors amb base sòlida són els anunciants d’un període que ja hem començat i que serà tot un repte per els que formem part de les generacions més joves de la societat.

Està més que servida la lluita per la supervivència dels nostres drets i la poca, feble i jove llibertat que hem aconseguit fa tant poc temps. Segurament, no es tractarà d’una lluita armada o basada en la violència, ja que vivim en temps més o menys civilitzats, i sabrem canalitzar la conflictivitat cap els instruments democràtics que hem construït –aixòdesitjo-. Però negar el conflicte que lliurarem per fer sobreviure la llibertat als reptes del segle XXI seria amagar el cap sota l’ala i mentir-se a un mateix.

Precisament, al centre d’aquest conflicte hi rau la clau de volta per aconseguir la victòria: el floriment final de l’alliberament de la dona. A la majoria de països democràtics del món la dona té el mateix nivell legal de drets que els homes, i, per mèrits propis, ha aconseguit incorporar-se en un temps rècord a una vida pública que li feia la vida impossible (els canvis viscuts en menys de cent anys són rapidíssims en termes històrics). Tanmateix, aquests avenços segueixen essent més que insuficients, més encara si comptem tots els estats que vulneren els seus drets de forma sistemàtica. Seguim guardant un pòsit cultural i social profundament masclista que no se n’anirà sol i que necessitarà molt esforç per tal d’eliminar-lo, dones i homes tots a la vegada. Vull aclarir que no es tracta d’un afer de cultures o ètnies, el món occidental coixeja en aquest tema de la mateixa forma que la resta de civilitzacions, i aquesta qüestió implica a tota la humanitat sencera.

Però què té que veure això amb la lluita per la llibertat en aquests temps convulsos que comencem a viure? Doncs que dependrem del paper de la dona en l’esfera pública per aconseguir vèncer. A grans trets, es pot dir que la destrucció del vell món amb les seves injustícies i cadenes de dominació va començar amb la resolució de les dues Guerres Mundials, tot i que van quedaruna meitat de les seves estructures per tal de poder concentrar-se en fonamentar les noves. Ara, aquesta resta de prejudicis, odis i tiranies han tornat a créixer en el moment d’inestabilitat en el que ens trobem, i per enfrontar-nos-hi hem de confiar el lideratge de la societat a les dones. Els homes hem monopolitzat el poder durant tant de temps que portem els seus mals hàbits gairebé gravats en pedra –com l’Esmeagol, el personatge de “El senyor dels anells” que fa tant que ha posseït l’anell que l’ha convertit en un ésser força desagradable i desgraciat-. No pretenc fer un exercici d’autoodi del meu gènere, ja que no crec que estigui en la naturalesa de cap ésser humà ser malvat. Però sí que hem de reconèixer que som els que més feina ens queda degut a aquest llegat històric que ens dóna la societat mentre creixem i ens fem adults. Per tant, no crec que com a col·lectiu puguem fer altre paper que de desbrossadors d’un camí que hem embrutat nosaltres mateixos i que permeti caminar a totes les persones (siguem el que siguem) com a iguals.

En conseqüència –tenint en compte que estic fent servir un sistema de gènere binari imprecís que em permet simplificar les coses-, la societat haurà de ser liderada per les dones. Per fer-ho, caldrà que trenquin totes les cadenes que resten encara ara, i això només ho poden fer elles mateixes. Es necessitaran grans mesures de saviesa, esforç, cap fred i determinació; ja que cal anar més enllà dels nous rols que la nostra societat els hi ha atorgat, amb el nou clixé de dona moderna exemplificat en el model que sovint donen les pel·lícules de Hollywood (una versió actualitzada al segle XXI del lema franquista “madre y ama de casa”)–que no són altra cosa que el tancament per motiu de gènere a un marc on limitar la llibertat de les persones que no hi encaixin-. Les possibilitats de fracàs d’aquest procés vindran donades per la por a fer ús d’aquesta llibertat i la capacitat d’arribar a una veritable i plena felicitat (Només possible si ets lliure), i és exactament els vicis i complexes que deriven d’aquesta por el que amenaçarà l’èxit.

Dirigint-me ara directament a qualsevol dona que pugui llegir les meves paraules (encara que només sigui una), i sabent que no tinc cap dret a dir el que heu de fer, però que si no ho fes rebentaria per dins: aprofiteu aquest moment extraordinari de la història que permet donar-vos un mínim de llibertat per acabar de fer la feina. Sigueu valentes ara més que mai i cada jornada, hora, segon de la vostra vida trenqueu-vos el cap buscant els petits canvis del dia a dia, aquelles decisions personals més difícils que poden destruir qualsevol resta de cadenes. Tingueu la més gran de les audàcies, enfronteu-vos a qui i al que calgui, remogueu cel i terra, trenqueu tot tipus d’estereotips i crideu-los al cel, no temeu ni la solitud ni el fracàs ni la infelicitat, feu front a les vostres pitjors pors i les foscors més absolutes i destrosseu tot allò que us doni una sensació de seguretat paternalista.La humanitat depèn del que decidiu fer amb el futur que tenim a les mans, i no podrem progressar mai si un dels dos pilars està caigut a terra.

Segurament no tindrem molt de temps per poder fer tot el que acabo d’explicar, però seria una calamitat no haver gastat cada bri de força de la nostra vida per reeixir. Per acabar, personalment em fa més por pensar que no hem fet res i ens hem quedat veient passar els temps sense tenir la iniciativa, que no pas la possibilitat de fracassar.