Perquè les quotes tendeixen a no agradar?

En el curs de 3r de Relacions Internacionals on estudio, tres quartes parts de la classe són dones. La facultat on es troba la meva carrera és de comunicació i els percentatges de dones/homes són molt semblants. Malgrat que aquesta distribució d’alumnes no sigui la mateixa en tots els àmbits universitaris, en termes absoluts a Catalunya hi ha més dones que homes estudiant a les nostres universitats. Aquesta no seria una dada important si no fos perquè el percentatge de dones en el professorat i direcció universitaris és justament al revés que els d’estudiants –tot i ser una tendència que es manté des de fa molts anys-.

Les recerques en la desigualtat de gènere han vist que aquesta situació funciona per un mecanisme sociològic molt bàsic. Quan un grup sociològic és majoria en un àmbit de poder en el que els successors no són escollits democràticament, ells mateixos escullen aquells que, sense poder-los conèixer, instintivament hi confien més. En conseqüència, escolliran a aquells que tenen un perfil el més semblant possible a ells mateixos. I és així com es perpetuen aquest tipus de desigualtats, ja siguin com el de gènere del que estic parlant, com de ètnia, religió, etc. Per tant, com és que encara no s’ha arribat a un consens general per trencar aquest cicle viciós?

Molts cops ha sorgit en el debat polític públic el concepte de les quotes d’igualtat –obligar que un gabinet tingui com a mínim un 50% de dones-, que tenen l’objectiu de revertir aquestes desigualtats en les posicions de poder dels àmbits públics. Cada cop que alguna força política ho planteja, salten de cop les típiques veus estridents que –per molt que moltes injustícies no els escandalitzin- ho denuncien com un atac a la igualtat d’oportunitats. Segons aquests cavallers de la justícia, una política que s’assegura que la meitat de posicions de poder d’una entitat sigui ocupada per dones limita la capacitat dels més preparats a aconseguir-les. Utilitzant aquest argument però, ignoren el fet crucial. I és que per pura estadística, el número de dones que tenen el talent i les capacitats suficients per ocupar aquestes posicions i que no hi arriben per culpa de la desigualtat de gènere és terriblement major. Per tant, fins al moment en el que s’arriba a normalitzar una situació d’igualtat de gènere a les posicions de poder, l’argument de la falta d’igualtat d’oportunitats resulta una fal·làcia.

Personalment, sempre m’ha semblat tant clar que no he entès l’existència d’un debat sobre el tema. De totes formes, encara compartiré una experiència pròpia que crec que és prou il·lustrativa. Sovint, a classe s’organitzen debats improvisats sobre els temes més importants del moment. Tal com deia, a classe hi ha una majoria de dones, però generalment sempre acaba havent una majoria d’homes entre els que participen en el debat. Podria ser que es dóna la casualitat que a la meva classe hi ha moltes dones tímides i molts homes abrandats, però sé que no és així.

Moltes de les estudiantes que veig no dir res a la majoria de debats en obert les conec bé, i els hi agrada comentar i discutir sobre les Relacions Internacionals. Encara diria més, crec que moltes d’aquestes estudiantes podrien argumentar molt millor que molts dels que no callem ni sota l’aigua. Tot i així, els debats continuen essent de majoria d’homes des del primer dia de classe. El més probable és que encara tinguem un xip cultural semblant que ens digui que l’expressió pública d’idees és reservat per als homes; cosa que no es pot solucionar si no s’encara actuant directament en contra. També podria ser que, al cap i a la fi, tot siguin imaginacions meves i tingui una percepció distorsionada, però estic prou convençut que la realitat mateixa ja em dóna la raó sobre quina iniciativa és la més adequada.