La venjança del vençut

Obrí la porta i la deixà passar cordialment a dins, acompanyant la seva entrada amb el braç, acariciant l’abric gruixut i envellit que duia. La seguí, descobrint el ja familiar apartament espaiós amb vistes al Passeig de Gràcia. En el passat havia estat un gran monument de l’art modernista, un exemple més del resultat d’una ciutat vibrant i renascuda per la industrialització de Catalunya. Ara, però, restava gairebé buit i sense vida, a excepció d’un penja roba a l’entrada i un exquisit sofà al centre de la sala d’estar. Prengué delicadament l’abric i el penjà, com tenint por de tocar-la. Visiblement incòmode en aquella situació, tenia sentiments oposats de seguretat i estranyesa, ja que mai havia fet entrar ningú més a casa seva ni aquesta se l’havia vist amb tanta poca esplendor.

Les normes familiars sobre qui podia entrar al pis sempre havien estat molt estrictes. Segons el que recordava, cap dels qui no eren els familiars més propers havien vist l’interior d’aquelles parets tant orgulloses. Sempre calia seguir aquell llistat infinit de regles de conducta, a tothora vigilades per l’imponent cap de família a fi que fossin complertes. Sempre havia intentat complaure el seu pare i les seves expectatives, fer sentir-lo orgullós i valedor de dirigir els grans afers econòmics que duia a terme gràcies a les quatre fàbriques tèxtil que posseïen. Malgrat estudiar comptabilitat i preparar-se per a substituir-lo, mai havia tingut ni el caràcter ni l’instint necessari, creient ja que s’havia guanyat aquella mirada de decepció que rebia cada matí quan es trobava davant del progenitor.

Tanmateix, ara ja no hi eren ni ell ni la seva mare per fer-les complir i havia perdut qualsevol convicció. La febre sobtada de feia dos anys s’havia endut la vida de molts barcelonins, juntament amb la dels seus pares. D’ençà aquell dia no havia parat de perdre diners amb els negocis i anar perdent els pocs amics que havia cultivat en tots els ambients hipòcrites en els que havia estat obligat a assistir. Feia ara uns mesos que s’havia quedat tant sols amb aquell apartament i havia hagut d’anar venent els mobles i tot allò de valor de dins de casa.

Avui mateix havia estat el dia en que hauria d’haver venut el que li restava per tal de subsistir. Però al llevar-se aquell mateix matí, quelcom s’havia rebel·lat dins seu. Es negava a deixar-se abandonar fins al final morir de fam, deixant que la corrent de la vida se l’emportés per endavant tal i com havia fet sempre. No volia continuar sentint-se miserable fins morir tal com ho havia estat tota la vida. Volia rascar una mica d’aquella llibertat i d’aquell orgull que tant incapaç havia estat d’aconseguir. Una ira havia nascut dins del seu pit i el feia odiar-se a ell mateix i a tot el món que l’havia dut a aquell carreró sense sortida. Encara li quedaven suficients monedes a la butxaca com per fer un últim gest de dignitat i revenja abans de rendir-se davant la mort.

A primera hora del matí s’havia aixecat del llit amb tranquil·litat, vestit amb l’única muda que li quedava. S’havia posat el seu abric llarg amb la intenció d’endinsar-se en les marees urbanes de la ciutat i havia trepitjat amb fermesa les lloses de la vorera ample. Sota els pensaments quasi instantanis i la respiració d’aire fred que emetia baf de la seva gola, havia triat els tres símbols de les tres grans prohibicions de la seva vida: violència, sexe i droga. Semblava que hagués triat els prejudicis que precisament hi havia sobre la “mala vida” que coexistia a la ciutat, però precisament perquè havia hagut de viure sota el jou d’aquests prejudicis la idea de perpetuar-los el feia sentir viu una altra vegada. Fins aquell moment, no havia aparegut mai cap tipus d’atracció per cap dels tres, però no podia morir sense abans trencar les cadenes que l’havien esclavitzat des del seu naixement. La primera decisió que prengué fou la d’entrar en el queviures que trobà dos carrers avall, per tal de comprar qualsevol ampolla d’aiguardent que trobés. Seguidament, havia buscat durant dues hores un lloc on comprar una pistola, però al ser incapaç de fer-ho fàcilment havia comprat el ganivet de cuina més gran que hi havia a la venda en el barri. Per acabar, havia recordat que un antic amic de l’època universitària havia explicat amb molta fanfarroneria com anava cada nit al prostíbul més gran de la ciutat, i que per fer-ho havia de passar pel carrer on hi rondaven més prostitutes que reclamaven els seus clients a crits. De la mateixa forma que ho havia pensat, ja s’hi trobava al cap de deu minuts disposat a contractar la primera amb qui es topés.

Però des del moment en que va posar un peu en aquell carrer, una varietat ingent de dones li havien dirigit la paraula i l’havien violentat, fent-lo incapaç de respondre i obligant-lo a continuar caminant amb els ulls clavats a terra com un nen poruc. Per casualitat, havia aixecat la vista un moment i havia vist a l’única que restava també mirant al terra, coberta amb l’abric que just havia deixat en el penja-roba. Només s’havia vist amb cor d’obrir la boca per preguntar el preu i ella havia aixecat les espatlles amb indiferència sense arribar a fer contacte visual amb ell. Amb un “segueix-me” d’ell havien arribat a l’apartament, on ara s’hi trobava d’esquenes a aquella dona desconeguda contemplant distret el moviment de les agulles del rellotge que quedava sobre la lleixa de la llar de foc encesa de forma paupèrrima.

La sala d’estar donava als balcons del carrer i les cortines restaven tancades, deixant l’espai en una penombra trencada només pel tímid sol d’hivern filtrat en els motius florals de la tela. Un moviment d’ombres darrere seu el feu girar-se i veure com ella s’havia tret la bata blanca de seda i l’havia llençat estirada sobre el ric sofà. Ella romania dreta mostrant la seva esquena, amb només un cosset també blanc, llarg i desajustat i unes mitges vermelles i elaborades però desgastades.

-No, no cal que et desvesteixis si no vols. Encara no. –Li digué tímidament.- Podríem parlar una mica...

La noia, però, no va respondre. Evitava el contacte directe amb ell i davant la seva proposta va recular ajaguda en el sofà sobre la seva pròpia bata, girant-li la cara porugament.

-Bé, doncs. Dóna’m un moment per a prendre una copa.

Es dirigí a la cuina on hi tenia l’ampolla d’aiguardent i s’hi serví una copa ben plena. La begué de cop, sentint una cremor per tota la gola que el deixà sense respiració i que el feu tossir repetidament. Es redreçà i, abans de servir-se una altre copa, comprovà que el ganivet que necessitaria després estava a mà sobre la taula de la cuina. El segon glop ja fou més fàcil, veient-se amb prou valor de tornar a la cambra on jeia la dona silenciosa. Amb la copa a la mà, creuà el marc de la porta i aixecà el cap per donar-se un sentiment de seguretat en ell mateix, tot eixamplant les seves espatlles.

En un instant i un so estrident, la copa havia caigut al terra esmicolant el cristall i escampant el seu contingut, mentre ell continuava immòbil just en la posició que s’havia quedat al deixar-la caure. Ella, en un salt de sorpresa, s’havia recollit espantada en un racó del sofà mirant preocupada a la figura estranya d’aquell home petrificat. Per molt que el seu cos continués allà dret sota el marc de la porta, la seva ment volava en una altra dimensió, reproduint la imatge que acabava de destruir la seva ànima com el destí que havia sofert la copa d’aiguardent.

Sentia que necessitava quedar-se en aquell instant per poder continuar existint. Capturar el moment li causava esgarrifances per tota la columna i patia que tots els detalls fugissin de la seva ment, com l’aigua que s’escola entre els dits de la mà d’un viatger assedegat. Allà restava, brillant i intocable, la dona que bé podria ser la personificació de la bellesa en la Terra. Pèl-roja, no molt alta però esvelta, lluïa la poca roba que havia estat amagant sota l’abric amb elegància. Estirada al sofà, oferia una posició d’aparent comoditat però que denotava una seguretat impostada, causada per la memorització dels moviments sense haver-los practicat. Recolzada sobre el respatller amb l’espatlla dreta, reposava la seva cama esquerra en la forma d’un lleuger triangle. Les formes del cos es marcaven en corbes sensuals i fines, en comunió amb les mitges roges i els plecs del cosset. Flocs de cabells onejats queien gràcilment per la cara i reposaven sobre el coll, ja que tenia el cap una mica inclinat cap endavant i a la seva dreta.

El braç esquerra protegia plegat la galta dolça i pàl·lida amb el dors de la mà. Just al costat, dos llavis rosats i molsut es tancaven sense prémer com fan els adults quan volen reprimir el plor. Tot i així, el que més el captivà fou la seva mirada d’ulls verd clar, perduts en el terra ricament adornat de l’apartament. Tanmateix, era com si no es veiés res, com si tota la situació en la que es trobava no fos digne d’atenció. La seva expressió enviava una tristor immensa que li trencava el cor i el demanava anar consolar-la o poder fer-la tornar a somriure. A la vegada, cremava una fortalesa en les seves pupil·les que feia voler explorar el que hi havia al seu darrere, una determinació semblant a les heroïnes que havia vist cantar a l’òpera del Liceu. El més sorprenent no era la bellesa en si d’ella mateixa, sinó la força que tenia per remoure la seva ànima, destruir-la i crear-la de nou amb un sol propòsit acceptable: fer realitat l’art d’aquell moment en un llenç immortal. I, sense dir res, amb les presses i formes d’una bèstia embogida, corregué a agafar la ploma estilogràfica que li quedava a la seva habitació i el dors de la carta de desnonament que havia rebut per poder dedicar-se a allò que l’allunyava del propòsit del ganivet i l’enclava a unes invencibles ganes de viure.