Lideratge femení en les arrels d'Europa

Europa, i actualment la Unió Europea, és un concepte abstracte que tots tenim perfectament assumit, i que es remunta a temps tan pretèrits que ens porta a donar per fet que sempre ha estat així. Però és “Europa” tan antic com la gent que hi viu? En aquest article utilitzarem l’exemple d’una emperadriu del Baix Imperi Romà per explicar els orígens i formació d’aquest concepte. Aquest exemple no és en absolut capriciós, sinó que respon a un corrent historiogràfic que veu el final de l’Imperi Romà com la gestació de l’Europa moderna, tant cultural com políticament.

La nostra protagonista és Gal·la Placídia. Filla de l’emperador Teodosi, va ser capturada pels visigots després del saqueig de Roma del 410 i casada amb el seu rei, Ataülf. Els escriptors contemporanis celebren aquelles noces com les de la Romania i la Gothia, generadores d’un món unit per una sola religió, el cristianisme. Després de l’assassinat del seu marit, va retornar a Itàlia abans de refugiar-se a Constantinoble, d’on va reunir un exèrcit per posar el seu fill, Valentinià, al tron, En aquest moment, Gal·la Placídia ja controlava els ressorts del poder i va dur a terme una activitat política i diplomàtica incessant fins la seva mort el 450.

L’episodi que cal analitzar amb més atenció és la cerimònia de casament entre Gal·la i Ataülf, que tot i dur-se terme primer segons el ritu visigot, va tenir la seva rèplica romana a posteriori. És en aquest moment on la núvia tenia una posició superior, una mostra de que havia utilitzat les seves habilitats polítiques i diplomàtiques per passar de captiva a reina i principal consellera del rei. A partir d’aquest moment, Ataülf comença a tenir una actitud més pro romana, fins al punt que les fons clàssiques, en aquest cas Orosi, ens diuen que “essetque Gothia, quod Romania fuisset” (volia que la cultura romana –Romania– esdevingués gòtica –Gothia–). D’aquest fet, que no fa més que exemplificar una voluntat generalitzada entre les elits “bàrbares” de generar un híbrid de cultures que unís els dos móns. A partir d’aquest moment, tot i que evidentment no s’aplicarà de manera general fins segles més tard, neix la idea que la unió política i diplomàtica ja no cal que estiguin compreses en una unitat territorial, sinó que es poden tenir lleis, religió, població i moneda similars conservant la independència política efectiva.

Ara bé, seria un error remarcable insinuar que ja al segle V neixen les nacions modernes, com alguns historiadors apunten, ja que aquest concepte és espinós i perillós en la mesura que designa actituds i mentalitats que naixerien deu segles més tard. El que sí que genera aquesta política diplomàtica de mitjans de segle V és la possibilitat que existeixin diversos Estats sobirans al continent europeu, fet que no havia passat fins aleshores, ja que si bé havien existit poders sobirans, mai havien estat al mateix nivell entre ells per la clara frontera que marcava el binomi “civilitzat-bàrbar”. En aquest moment, pobles “bàrbars” totalment romanitzats es posen al mateix nivell que els romans i exigeixen el respecte que fins aleshores se’ls havia negat. A més, la presència del cristianisme com a element unificador servirà per construir ponts entre cultures que cada cop eren més simbiòtiques, es faran comuns els matrimonis entre “bàrbars” i romans de la mateixa religió, fet que a ulls de la moral i de la població els posa en el mateix pla cultural, i, per tant, polític.

A partir d’aquest moment, la igualtat de condicions entre Estats europeus esdevindrà el germen del món modern, sota la doble acció de les idees cristianes i de l’espasa “bàrbara”, i la “civilització” deixarà de ser monopoli del Mediterrani Nord romà i grec per marcar els límits d’una nova construcció mental i ideològica, Europa.