Una única arribada a Barcelona

Fa calor sota aquest sol d’agost enmig del mar. L’aire, però, alleuja la xafogor i permet centrar-se en les vistes de la costa que poc a poc augmenten d’escala.

Les onades que em separen de tu són cada cop menys nombroses i el perfil que es dibuixa primer amb les teves muralles de roca i arbre són cada cop més precises. Darrera, la serra màgica guarda una mitologia d’un país amagat, la teva joia preciosa i secreta. Sona Wagner dins el meu cap, la força temible i infinita que crema en el meu pit i la teva ànima de ciutat; tot fent-me creure que solco el mar com el corb del pare dels cels.

La llum càlida cau gentil sobre les teulades mentre que molta es perd en la corona de núvols blancs i grisos de tempesta que amenacen els teus carrers, tant terribles com les cadenes que t’han obligat a portar durant segles.

Malgrat tot, de lluny sóc capaç de veure com pots lluir orgullosa les perles de la nació que t’engalana, sempre amb la potència desmesurada de la que gaudeix qui té la llibertat oberta al mar. Més encara si aquesta llar intrèpida és el Mare Nostrum, que et permet somiar cada moment amb la conquesta de nous horitzons.

Crec que la mar m’ha esquitxat amb la seva escuma, o és que ja sols em cauen llàgrimes salades com les que et banyen cada dia, sia per la naturalesa extenuant de la música, l’efecte del mar o veure desembolicar-se la meva capital. Em fas sentir capaç d’aconseguir-ho tot, tant menut com sóc al món, o és que ets tu la deessa qui és capaç de tot i tens el do miraculós d’imbuir a la teva quitxalla amb aquest esperit almogàver d’invencible. Tot m’ho has donat, i tot t’ho dec, així que aquesta tarda sols tinc per cert que jo cremaré juntament amb els cels abans que retorni al teu bressol sense que hagis tornat a solcar les tempestes amb el noble vaixell de la llibertat.