Un polissó de concerts

Porto una estona en silenci, d’aquells que gaudeixes amb una tranquil·litat ben pausada perquè no sents la necessitat d’interactuar amb ningú del teu voltant ni et veus obligat a imitar el que fan. No és que el meu entorn estigui callat, no, ans al contrari. Una munió de gent passa caminant, xerrant, begudes en mà, mentre una corrua de cantants van mostrant amb dolçor les seves peces a un públic animat i amb ganes de veure què se’ls hi ofereix.

Tot apilonats, davant l’escenari, s’hi agrupen els més abrandats amb ganes de festa, mentre els compromesos als qui el concert en si no els hi fa el pes debaten el futur de Barcelona o jeuen expectants als sofàs dels marges. Jo romanc recolzat de cantó en una columna, amb la meva inseparable llibreta de mà i un bolígraf, i una estrella Damm avorridament penjant dels dits de la mà esquerra.

Deliberadament apartat, degut a una arribada solitària a aquest refugi d’esperança, alegria i intel·ligència, em delecto essent espectador in situ i anònim de moments d’eclosió social i política com aquest. Veient com va interactuant la gent una visió em fa esclatar en un somriure obert d’orella a orella. Un estimat bon bergant que conec superficialment, però que no té ni idea qui sóc jo, protagonitza un cercle de joves dones atrapades pel seu carisma. Tant per pur instint com fet a mala llet, s’ha auto-introduït al corral a través del protagonista que les saludava amb una habilitat natural brillant.

A partir d’aquí la partida ha sigut seva, i meva la diversió de veurela senzillesa i joia del que la vida és. D’altres aprenents a Don Joan proven d’executar una maniobra semblant i emportar-se el seu tros de pastís. Però, oh! I tant que no! Malgrat ser més joves i possiblement més bells (la foscor m’impedeix avaluar-ho), no arriben ni a la sola de la sabata del mestre.

Canvio l’angle de vista, i ara veig a mitges com a la llunyania l’amfitrió arenga un grup d’assistents al concert. Sap que és la feina que li toca fer avui en un esdeveniment com aquest, però un animal polític com ell gairebé mai se’l troba fora de l’aigua. Acabo la segona cervesa de la nit i em plantejo replegar-me i tornar als deures del dia vulgar que m’esperen al pis. És així com, si algun cop us trobeu en la situació d’assaborir la soledat volguda, probablement tingui el bon gust de ser com un polissó a la mateixa terra que et reconeix com la teva llar.