Elegia a Josep Mª Bragulat i Basas- El meu avi

Dijous passat, 14 de Febrer de 2019, sortia de classe (RRII Universitat Blanquerna) a dos quarts de deu del matí quan vaig rebre una trucada. Era mon pare, que amb una veu greu i seriosa (inusual en ell) em digué tres paraules: “És el Vivi”. Vivi és el nom que em va sortir dels llavis quan de petit vaig començar a parlar i no sabia pronunciar la paraula avi. Jo era en aquell temps l’única persona menuda de la família i a la branca Bragulat aquesta anècdota va canviar per complet com anomenaríem a l’avi.

Així que quan mon pare em va trucar no vaig necessitar saber-ne més, ja que feia temps que el meu avi estava perdent la seva salut o vitalitat poc a poc. Durant aquest any passat la família havia anat veient com el cos i la ment del nostre patriarca s’apagaven, cansats dels 88 anys que arrossegaven una intensa vida. Els dos últims dies ja els havia passat inconscient, dormint, després que dos mesos ençà ingressés en una residència del poble del costat on els meus avis viuen permanentment des de la jubilació.

La notícia de la seva mort no em va colpejar especialment fort, ja que tots l’havíem anat paint poc a poc, però sí que vaig començar a sentir el buit immens que la seva absència deixa per sempre a tots nosaltres. La raó rau en que els que l’estimàvem ens neguem a recordar-lo de la forma en que l’havíem vist per última vegada: no en faria prou justícia.

Abans m’he referit al meu avi com a patriarca, i és que aquesta seria la forma més senzilla de resumir qui era. Tots els que estem lligats al cognom Bragulat hem vist influenciada la nostra vida per ell i podria escriure pàgines i pàgines sobre els fets de la seva vida. Pintor, inventor, fuster per afició, constructor i empresari d’un taller de brodats són algunes de les etiquetes que li encaixarien.

En el meu cas, havent pogut gaudir de la seva companyia per un temps reduït de la seva extensa vida, em puc acontentar amb el títol d’Avi. Gràcies a ell sento com a llar pròpia la casa que va construir als anys seixanta per formar la seva família. També és origen de la relació profunda que mon pare i jo compartim amb el micaquer (Al Maresme als nesprers els hi diem micaquers) que creix després de 40 anys fort i cada juny ens dóna els micacos més dolços i frescos que es puguin menjar quan comença a fer calor. O com la decisió dels meus avis a instal·lar la seva segona residència a Perafita ha permès que aquesta família estigui arrelada també en una part extraordinària de Catalunya com és el Lluçanès. O com el seu amor per la música clàssica i l’òpera, en especial la predilecció per Wagner, va passar al meu pare i d’aquest a mi, essent l’única Óssa Major que em serveix per trobar el camí de tornada quan estic perdut dins el meu cap o la pedra Rosetta que tradueix el significat de quan em parlo en llengües que no comprenc. De nou, crec que no acabaria mai en llistar les coses que a la meva vida són degut a l’acció del meu avi.

Tanmateix, hi ha tres vivències i coses que vaig aprendre amb ell que destaquen a la meva memòria per sobre de tot. La primera és de l’època en la que em tocava decidir si feia o no la comunió. A casa meva gairebé tots són batejats i confirmats per l’Església Catòlica, malgrat sols els avis es mantinguin com a practicants. Quan venia l’època en la que calia que m’apuntés a catequesi, a la família es va obrir un debat sobre el tema. Amb els meus pares no havíem anat mai a missa ni tampoc som practicants. Ara puc confirmar que sóc ateu, però en aquella època dubtava i l’entorn social tendia a obligar-te a fer la comunió com a esdeveniment social. Recordo que, per sorpresa, el meu avi va arribar una tarda quan vaig sortir de l’escola amb una carta a la mà. Un cop vaig haver dit adéu als avis i vaig arribar a casa vaig llegir el text que m’havia escrit. Essent de les persones més religioses i moralment estrictes que he conegut, la carta em deia quelcom que semblaria totalment el contrari. En ella em recomanava que no prengués cap decisió per pressió de ningú, ni amics ni familiar. M’assegurava que decidís el que decidís, m’estimaria igual si la decisió la prenia sincerament amb el que dictava el meu cor i era coherent amb les creences morals que tenia. I afegia que per favor no decidís fer la comunió pel protagonisme que donava, ja que precisament la religió i la moral per la que un viu són de les coses més preuades d’una persona. Als vuit anys, era de les primeres vegades que algú em tractava com un adult, i mai vaig poder estar tant orgullós de prendre una decisió com la de no entrar en els ritus d’una religió que no compartia. Més enllà de les diferències i desacords que des de ben petit vam tenir, sempre el vaig admirar pel respecte i coherència moral que em demostrà amb la carta. Així és com vaig aprendre el valor de portar les pròpies conviccions fins al final i acceptar-ne les conseqüències.

La segona ve d’un estiu que vaig passar quinze dies a la casa de Perafita on els meus avis han gaudit de la jubilació. Com que el pare del meu avi fou fuster, ell havia après moltes habilitats de l’ofici i al garatge de la casa hi tenia un petit taller on hi feia obres de fusta, des de petites escultures a diorames de Nadal. Jo, que per aquell temps estava enamorat del mar i la navegació (una mica com ara), em vaig encaparrar amb que volia un veler de joguina. Ell va acceptar fer-lo si el construíem els dos plegats. Durant dues setmanes vam treballar la fusta que teníem pel jardí i al taller i vam donar forma a un veler en miniatura elegant i que funcionava. Jo, que sempre he sigut i seré un desastre pels treballs artesans, podia fer poca cosa important, però era l’assistent més entusiasta. Veure’l treballar amb aquell amor a l’ofici era tot un espectacle, gairebé millor i tot que el resultat mateix. El veler encara existeix, i malgrat sols l’hagi provat mai a la piscina dels meus tiets estic segur que avui mateix podria solcar el mar sense cap problema. Així és com vaig aprendre que qualsevol projecte que pagui la pena necessita la suficient paciència i dedicació per donar-li la bellesa que li cal.

La darrera és quelcom que he tardat anys en comprendre però pot ser una de les millors lliçons que m’han donat mai, de la forma més “Bragulatiana” que pugui existir. Des de que tinc ús de memòria, cada vegada que arribava a casa dels avis amb notícies de notes escolars, malgrat que la gran majoria de vegades eren excel·lents (sé que pot quedar arrogant però és la veritat), el meu avi em comentava que no me n’adonava que allò era un fracàs. A vegades em molestava i a vegades simplement m’ho prenia com una de les moltes formes de fer bromes que els que tenim el cognom Bragulat fem a través de burxar als altres. Quan li preguntaven perquè deia allò ell sempre responia que no hi havia cap problema en remarcar el que era un fracàs i que no era pas dolent. Amb els anys això es va fer una anècdota recorrent, com un eslògan que m’anava repetint quan ens vèiem: “Com van els fracassos, encara no en tens? Quina llàstima!”. Durant molt de temps no vaig entendre què volia dir-me amb allò i simplement li responia amb alguna ironia o joc de paraules. Però ha sigut quan he comès alguna cagada de les grosses, d’aquelles que et vénen ganes de tornar enrere en el temps i canviar el curs de la història, que he comprès a què es referia el meu avi. Mai he pogut dir-li que al final havia comprès el significat, però no em molesta perquè sé que la bondat pretesa ja l’ha comès. Crec que el significat està en que fins que no t’has emmerdat fins el coll, fins que no has caigut en el fang i t’hi va la supervivència, no pots fer-te més fort i aprendre de veritat. No és fins que tu et poses en situacions difícils, surts del confort i afrontes els monstres que ens assetgen dins nostre i en el nostre entorn, que pots adquirir saviesa durant la batalla. I és així com crec que he aconseguit la poqueta saviesa o coneixement més pur en els meus 21 anys de vida. Imagino que és així com el meu avi havia anat adquirint l’experiència, havent perdut el pare de tant jove i anant a contracorrent tota la seva vida. Ara que més o menys pretenc fer alguna cosa semblant, és quan ho entenc, i puc valorar-ho tal com es mereix.

Aquests han sigut uns pocs exemples de com un home extraordinari però fal·lible i imperfecte, amb les seves bondats i maldats, les seves virtuts i defectes, ha deixat un llegat a la seva família i entorn, no només físic i palpable, sinó també d’aquell que no es pot esborrar i perdura en generacions per a la millor vida dels seus descendents. Tu, Vivi, continues vivint en mi.