Les drogues dels catalans (2)

Així que prefereixo centrar la tesi de l’article en un altre tema: què atrau als joves membres d’aquestes classes dirigents en comparació amb aquells joves que creixen per tota la perifèria de Catalunya -creada per la macrocefàlia barcelonina-?

Fa un parell de setmanes, vaig acabar en una festa al bell mig d’un indret que és prou lluny de la capital com perquè el centre de la seva vida sigui una altra ciutat i Barcelona tingui un aire irreal com de mitologia. Sense revelar les identitats de la gent amb qui vaig tenir el plaer de parlar -ja que no els hi vaig demanar permís per fer de conillets d’índies-, la nit em va servir per aprendre la visió del món i els interessos que es conreen al que els nostres polítics diuen de forma infame “el territori” o “comarques”.

No sé ben bé com vaig anar a parar en aquesta situació, però de cop i volta a altes hores de la matinada em vaig trobar al seient del darrera d’un suburbà enmig d’un pàrquing de sorra derrapant a dos pams d’uns camions aparcats allà el mig. Jo, que amb quatre copes i una bona conversa ja tinc feta la nit, no entenia què nassos té posar-te a fotre el cabra en un terreny perdut de la mà de déu i a un pas d’agafar una marejada forta. L’ambient però, em va portar a sentir l’adrenalina i a arribar a comprendre quina era la gràcia de la activitat, cosa que demana un exercici d’empatia força gros.

Entrar a l’adolescència és començar la lluita per la definició del discurs que expliqui la teva identitat, encara sense armes ni armadura perquè la vida no t’ha donat prou temps com per construir-les. És molt cruent i tortuós, ja que escollir de quina manera transcendiràs la teva identitat individual en quelcom que pugui interactuar amb la humanitat és una forma de prendre el control sobre la realitat molt potent -i per tant, una forma de poder-. Actualment però, el món occidental ha evolucionat els seus fonaments cap al sistema materialista que tenim avui en dia, i dificulta la feina a definir-la de forma lliure.

Com? Fàcil: els recursos materials són escassos, i sols uns pocs poden tenir accés a aquests i començar el diàleg amb la societat per teixir la identitat. Tradicionalment, els pals de paller que servien com a eines per a fer aquests processos eren la cultura, l’espiritualitat, la memòria i tradició familiar, etc. Aquests són béns que pots anar multiplicant a l’infinit i que tothom, sense importar els seus recursos, pot entrar en el diàleg col·lectiu que els serveixi com a paret de frontó i rebre les respostes que necessites per comparar la teva posició.

Tots els qui són dins del radi beneficiari de les prebendes que Madrid dóna per a la ocupació del nostre país tenen més o menys accés a fer aquest diàleg, seguint les modes i nivells de consum que defineixen qui ets. En part, el que suposa lleig i que jo defineixo com a “ferum a nou ric”, és que les elits nostrades es beneficien de ser una perifèria d’una perifèria, sense exercir cap pol gravitacional de poder propi. Per tant, es veuen obligats a fer veure que formen part de l’Olimp mentre que si tens l’oportunitat d’acostar-t’hi, veus com l’escenografia és de teatre barat i t’obliguen a callar la mentida.

I què fan els qui són massa lluny per ni tenir a vista aquest radi d’almoina? Doncs com que no tens accés als instruments que et donen un mínim de poder sobre la teva identitat, surten a buscar allò que et permet gaudir d’un cert control sobre la realitat: els límits físics del cos i la consciència. Ja que de forma emocional no pots transcendir si no fas un esforç intel·lectual titànic a contracorrent, el més fàcil és anar a buscar aquells mitjans que et permeten trencar les barreres que té el cos. La velocitat a través dels cotxes o algun esport de risc, els tatuatges o pírcings, o les substàncies que alteren l’estat del cervell són les úniques eines que queden per exercir el poc bri de llibertat que queda sobre un mateix.

Personalment, tant una forma com l’altre em semblen formes buides d’articular la teva identitat, dèbils com un castell de sorra. Tanmateix, és encara molt més pervers ignorar i fer la gara-gara a aquelles estructures que mantenen a la majoria de la societat fora del diàleg que els permeti transcendir la seva identitat de forma lliure. Ja seria hora que els catalans comencéssim a fer “fora el mal govern” i construir quelcom com a societat que doni els espais de llibertat que tots necessitem, visquis a on visquis del país.