Pagliaci som tots

El proper dijous és el dia d’abonament del Liceu que mon pare i jo tenim per anar a veure Pagliaci i Cavaglieria Rusticana, dues òperes veristes prou curtes com per que ja sigui tradició ser representades en una mateixa funció. La primera tracta de la gelosia que pateix rere les bambolines un dels actors d’un circ ambulant, mentre que la segona explica la cultura de l’honor enmig d’un context social de misèria, característic del sud d’Itàlia a l’època moderna.

Tinc el costum d’anar escoltant les versions gravades de l’obra que anirem a veure durant la setmana prèvia a la funció, per anar agafant-li el gust i conèixer-ne els matisos. D’aquesta manera sempre gaudeixes més de la representació que veus en directe, i pots esperar quines seran les teves parts preferides. En el cas d’aquesta setmana, per sort, tenim una gravació amb en Plàcido Domingo i en Joan Pons que és desorbitant. Mentre l’escoltava, m’he quedat commogudíssim amb el pròleg de Pagliaci que Pons canta per jugar amb el doble començament de l’obra mateixa i la que els personatges faran dins la història amb el circ ambulant.

Apart de l’absoluta màgia i capacitat que té la veu d’en Pons per posar-te la pell de gallina amb la seva veu de baríton en qualsevol de les seves peces, la lletra que canta al pròleg és tant interessant com romàntica. En ella es diu, que malgrat que ells siguin uns bufons i actors, que representen les alegries i les desgràcies de les persones a la vida real, ells no deixen de ser també éssers humans i que comparteixen amb nosaltres la capacitat de sentir-les (o patir-les) més enllà de la seva interpretació. Per tant, demana que el públic tingui en consideració el fet i siguin compassius davant les seves penes i defectes.

En un principi el que es vol dir és que els defectes i patiments del protagonista es barrejaran amb el del personatge de circ que encarna i, tot desdibuixant la gelosia que ell mateix sent amb la que actua, originaran la tragèdia final en que comet el feminicidi contra la seva estimada. Ja sé que en el llibret realment la parella del protagonista té un amant i la diferència entre el que actuen i el que passa rere l’escenari simplement és la identitat de l’amant. Tanmateix, crec que en un segon pla apel·la a una cosa més profunda, més general que ens afecta a tots nosaltres i que ens unifica i converteix en humans.

Parlo de la imatge que cada un ens fem de les persones, contraposat amb el que elles són realment. Com que estem condemnats a restar dins de la nostra perspectiva subjectiva dels sentits, sempre tindrem una idea aproximada de qui són els nostres estimats. Mai podrem fer-nos una idea real de com són o què és el que personalment viuen o senten, per molt que posem intenció a explicar-nos per les dues bandes. D’alguna manera és impossible sortir de la pròpia soledat i estar unit a algú altre o un grup de persones. La connexió entre els qui ens estimem sempre és un fil intangible fràgil i volàtil, malgrat que pugui ser tant potent.

I trobo que aquesta és la veritable tragèdia que transmet Pagliaci, mostrant com en part estem tots condemnats a dur una vida de representació de qui som mentre es desdibuixen les línies de la màscara i el que som autènticament entre bambolines. I d’alguna manera, l’únic que ens pot redimir com a éssers humans -que és en el que fallen els personatges de l’òpera- és a lluitar constantment per anar més enllà en l’exercici d’empatia, tenint com a motor tant sols l’amor verdader.