Els 4 gats i la cultura catalana

Aproximadament fa uns dos anys, els meus pares em van portar a celebrar el meu aniversari al restaurant de Els quatre gats. Tal com indica el seu nom, el restaurant és el mateix local que protagonitzà les trobades d’artistes i intel·lectuals de la Renaixença. El lloc exerceix una mística privilegiada sobre la narració del nacionalisme català i la recuperació del prestigi de la cultura catalana. Precisament per això havia comentat als meus pares d’anar allà mateix a celebrar el meu vintè aniversari, ja que tenia curiositat per experimentar la solidesa que el record d’aquests llocs prenen malgrat el pas del temps.

Vivint en aquests temps sovint cínics, algú podria considerar estúpid que un local tingui una ànima pròpia més enllà de la seva estètica, però és que Els quatre gats varen reunir en un grup d’amics i coneguts a gairebé tots dels grans referents catalans de l’època. Figures com Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Enric Granados o Isaac Albéniz (entre d’altres) participaren en l’ambient del local, convertit en un centre cultural i d’intercanvi d’idees d’una ciutat emergent i innovadora. Industrials, pintors, escriptors, músics, escultors, polítics, intel·lectuals, etc; tot una punta de llança de la capital del país convergint en un sol lloc. Poques imatges com les d’aquesta àgora em resulten tant estimulants, barrejant la bellesa d’un dels entorns arquitectònics més impressionants de la nostra història amb tota la genialitat que la generació de la nostra Renaixença va posar en moviment.

Tanmateix, aquell sopar no va ser tal com esperava, d’alguna forma em va decebre. Ja sé que la pròpia imaginació sempre tindrà més capacitat de satisfer-nos que la crua realitat. Tampoc és que esperés experimentar una màgia surrealista, com si fos un membre d’una secta posat fins a dalt de drogues al·lucinògenes. Simplement tenia la il·lusió de trobar-hi les restes de l’orgull i l’esplendor que guarden aquells edificis que han vist passar grans esdeveniments de la història dins seu, tal com ho fa visitar el Palau de la Generalitat o el Saló del Tinell, per posar exemples propers.

En canvi, hi vaig trobar una carcassa prostituïda en forma de Disneyland un cau de turistes rebent un servei cobrat amb sobrepreu que no tenien ni idea del que havia passat entre aquelles quatre parets. Ara, funcionant com a restaurant d’alt nivell, intenta mantenir aquella aura de centre cultural organitzant petits concerts de jazz per entretenir a la clientela, tot i que no passa de ser un restaurant més de Barcelona amb un dels Casas més famosos penjats a la seva entrada.

D’alguna manera, Els quatre gats serveixen com a una representació reduccionista del model que la ciutat de Barcelona adopta en els dos moments que he mencionat, com un calidoscopi on es poden veure les misèries i virtuts amplificades de la capital. Durant la Renaixença, les ciutats europees a l’avantguarda mundial eren els centres de producció, tal com Barcelona capitalitzà la xarxa urbana del Mediterrani Occidental. Aquesta potència i riquesa va parir una activitat i vitalitat cultural que produïa genis gairebé en sèrie. Ara que la producció mundial ha virat cap a l’Àsia i els països africans més actius, les ciutats europees poden mantenir-se en l’esfera global tant sols de dues formes. O bé són capitals d’un estat i lideren un poder polític i creatiu, o bé s’han de vendre de qualsevol forma al millor postor a través de les indústries del turisme i de l’especulació financera. Per sort, Barcelona encara manté quelcom més que un bonic decorat i una memòria rica, i seguim liderant la segona àrea més pròspera de la UE (l’arc mediterrani). Però sense la capitalitat d’un estat que jugui a favor de la tradició de la xarxa urbana que la recolza l’únic model possible per ella és el que ha dut a terme des de la Transició amb el maragallisme.

Tenint en compte que no sóc algú a qui li agradi l’autocomplaença més enllà dels seus usos humorístics, aquesta realitat pessimista sols dóna més força a la necessitat de com més aviat millor Barcelona sigui la capital d’un estat català. El preu que ens calgui pagar sempre resultarà més barat que el que en surti de llençar la nostre Rosa de Foc com un cadàver descompost a tots els carronyaires internacionals.