"The lion king" i la definició de la identitat (1)

Fa uns mesos van reeditar “The lion king” en un nou format adaptat a la tecnologia d’animació actual, dins de la febre aquesta que ha tingut Disney per refregir tots els seus grans èxits davant una aparent manca de creativitat. Per descomptat, la vaig tornar a veure al cinema, i m’ha donat peu a fer una reflexió sobre el contingut que tracta. El film original va ser un dels productes que marcà la meva infantesa, arribant a gastar el mateix vídeo que els meus pares posaven a demanda meva una i altra vegada. Però més enllà del seu valor emocional, té un concepte principal sobre el que basa la narració molt interessant i que voldria desenvolupar.

L’argument de la pel·lícula, que resulta ser una trama shakespeariana per a un públic infantil,explica com Simba, el fill del lleó que regna un esbart, ha d’exiliar-se de ben petit degut a un cop d’estat orquestrat per l’oncle durant el qual assassina el seu pare. Creixent a l’exili, i fugint del dolor que aquest trauma li ha causat, el petit adopta l’ideari cínic i hedonista dels seus nous amics proscrits dels seus propis àmbits. Aquest nou estadi resulta molt útil per Simba ja que li permet mantenir el trauma “amagat a les golfes” i no enfrontar-s’hi, sent feliç amb els plaers senzills de l’existència.

Tard o d’hora però, allò que ens defineix en el més profund de nosaltres acaba tornant a demanar-nos que ho resolguem o ens faci petits poc a poc fins destruir-nos mentalment. A la pel·lícula aquest és el paper de la seva parella Nala, qui retorna per demanar-li que prengui el seu paper d’hereu al tron. Malgrat l’esforç dolorós que això suposa, fins hi tot els mateixos amics cínics acaben donant suport a Simba, ja que reconeixen el valor de la defensa d’allò que estimes més enllà d’un benestar material personal, del qual ells han estat privats. I crec que aquesta és la idea principal que l’obra vol explicar.

La identitat d’un individu es defineix per allò que estima per sobre de tot -tot i que no cal que sigui en singular, pot ser més d’una cosa- i que està disposat a defensar fins a les últimes conseqüències. De fet, aquest concepte és el procés pel qual podem transcendir del pessimisme que tot el nostre coneixement sobre l’univers ens explica; reduint-nos a uns receptors d’estímuls que, portat a l’extrem, es presenta amb els problemes i la distòpia descrita per la saga “Matrix”.

La decisió sobre la identitat pròpia, d’estimar quelcom més que un mateix amb voluntat capaç de sacrifici personal, és l’eina per la qual podem arribar a ser éssers lliures. Com a exemples, un progenitor ho podrà decidir respecte als seus descendents, un fill/a dels seus ascendents i el que els representa després de la seva mort, o algú amb la seva cultura materna, o una de les disciplines amb les que s’expressa l’art, o un lloc geogràfic determinat per la relació que s’ha establert amb la seva naturalesa, etc.

El fet és, que de la mateixa manera que aquest vincle d’amor tant fort que ens pot portar a sacrificar-nos -ja sigui amb temps, esforç físic o mental, o fins hi tot la vida mateixa- per la seva legítima defensa, un atac a qualsevol de les expressions d’aquest vincle és el pitjor crim (a nivell individual o col·lectiu) que l’ésser humà pot fer. Semblant a un efecte de dissuasió, l’agressió contra aquests vincles comporta una resposta de tal calibre que per empatia o temor, gairebé sempre previndrà aquests vils actes. És el fet que hi ha coses per les quals val la pena anar a la guerra (literal i metafòricament) que converteixen les agressions en un acte massa car i desagraït. Aquest tipus de construccions de prevenció són força similars als resultats dels estudis sobre la reducció progressiva de conflictes armats des de l’existència de les bombes atòmiques.

Per altre banda, no es tracta sols d’un problema sobre la pau, sinó també un aspecte de l’ésser humà (tant intangible com necessari) que és la fe o la transcendència en quelcom més enllà del propi individu. Malgrat que les religions hagin demostrat majoritàriament retirar-se d’aquesta funció per a gran part del món, els humans no hem canviat de necessitats, i alguna altra cosa omplirà aquest buit generat amb la modernitat contemporània. (...)