“The lion king “ i la definició de la identitat (2)

Tal com es veu durant el film, els membres de la comunitat que formen el regne dels lleons tenen una relació molt estreta amb el cicle vital de la terra i el seu equilibri ambiental -a la pel·lícula li diuen el cercle de la vida-. El mateix equilibri de l’ecosistema i el paper que cada individu exerceix en ell és la base idearia que constitueix la unió entre les relacions d’amor concretes dels individus amb la consciència de les passades, i que es mantenen en el pla imaginari de la memòria col·lectiva. Aquest constructe social té la capacitat de fer de pont entre la vida rutinària material que constitueix l’ecosistema del regne dels lleons i el món intemporal i eteri de tots els éssers que hi ha format part en el passat i de tots els que en formaran en el futur. La capacitat de transcendir del món empíric, tal com es demostra en les escenes que Simba i el seu pare Mufasa comparteixen abans i després de la seva mort, és el que defineix el vincle amorós que impregna totes les relacions personals del protagonista.

El raonament del paràgraf anterior és el que fa que quan a Simba se l’enfronta amb el fet que ha renegat del seu passat, s’adoni que no acceptar l’herència del seu pare vol dir negar la seva capacitat d’estimar més enllà d’una forma superficial. Per això mateix acaba tornant a la “roca de l’orgull” per a lluitar l’element (el seu oncle Scar) que està destruint l’essència del vincle amorós en la que es basa l’ecosistema del regne.

L’altra cara de la moneda és el de la societat de les hienes, que és definit per la frase que l’Scar pronuncia de forma despectiva envers elles: “Les hienes sempre tenen l’estómac buit”. Es tracta d’un col·lectiu que no té cap altre constructe que l’instint depredador i de dominació, el qual no es pot saciar mai i que, malgrat que tots els humans el puguem tenir, sols el vincle amorós descrit abans pot frenar-nos d’aquesta persecució destructiva i inacabable per servir quelcom de més valor que un mateix.

Aquest tipus de societat és força semblant a l’evolució que les democràcies liberals i el món occidental ha patit des de fa unes dècades. Al meu parer es tracta de la culminació de les conseqüències del sistema creat per la il·lustració i la modernitat contemporània -al llibre de Roger Scruton sobre les idees darrere l’obra de Wagner “El anillo de la verdad” s’explica perfectament això mateix- . Les anteriors ens van donar la llibertat de decisió davant unes religions que les prenien per tu a través d’unes elits gairebé sempre nefastes i arbitràries. Ara l’ésser humà podia perseguir les seves ambicions i llibertats per igual ja que els seus actes depenien d’ell mateix i no de l’exterior. Tanmateix, la religió ocupava alhora el paper de vincle transcendental que mesurava la nostra ambició material (instint+ consciència) i que aportava la capacitat d’estimar de la forma descrita al principi del text.

La modernitat, però, podent substituir aquest buit amb quelcom que ens permetés transcendir sense esclavitzar les nostres ments, ha negat el valor mateix d’aquest vincle que va més enllà de l’experiència material. Així, sembla que ens hem quedat indefensos davant la nostra pròpia capacitat destructiva envers una Terra que no és infinita i que mai podrà saciar les ambicions de supervivència que tenim com a éssers humans mortals.

Un símptoma que trobo prou clar és la reducció dels percentatges de població de les societat democràtiques disposades a implicar-se personalment en la defensa de l’estat en cas de rebre una agressió armada. No és que hagi decrescut la voluntat d’involucrar-se en un conflicte d’agressió o “d’intervenció de pau” a l’estranger, sinó que ha minvat les ganes de defensar el col·lectiu al qual pertanys; cosa que demostra un afebliment immens de tot allò que vertebra la societat. Avui en dia, hauríem d’anar trobant algun substitut que pugui alçar-se com a valor col·lectiu i que ens permeti establir aquests llaços de forma lliure, tal com podrien ser-ho la cultura i la natura en la que cada societat es basa.

Dubto que existeixi cap resposta prou clarificadora a les necessitats que he descrit en aquests últims paràgrafs, però sí que puguem començar a establir constructes socials moderns i innovadors que alhora permetin transcendir amb el pòsit dels nostres avantpassats i satisfer en llibertat els aspectes més intangibles de la condició humana.