Companyia inesperada a Bayreuth

Aquest estiu vaig assistir al Festival de Bayreuth -el festival musical de la ciutat bavaresa dedicat a les òperes de Wagner- amb el meu pare. Durant un mes els millors músics i cantants del món especialistes en el compositor es reuneixen en aquest teatre, construït expressament per reproduir la seva música de la manera exacte que l’havia imaginat.

Si bé la passió per l’òpera i específicament al compositor romàntic alemany no són una afició recorrent a la societat d’avui dia, no és casualitat que Wagner encara tingui èxit en aquest racó de món. Barcelona acull una de les primeres i més importants societats wagnerianes, alhora que moltes de les seves obres van ser estrenades fora d’Alemanya al Teatre Principal de Barcelona i després al Gran Teatre del Liceu. No és cap fet estrany si considerem que el moviment cultural modern de més força i prestigi a Alemanya i Catalunya va ser el romanticisme (el que aquí va ser la Renaixença).

El fet és que la sang wagneriana ha sigut transmesa -de moment- dins la meva família durant tres generacions. El meu avi ho aconseguí fent escoltar a mon pare el cor dels peregrins de Tanhauser quan era un adolescent i ell va fer el mateix amb mi. Dit així sembla que hagi sigut una tradició casposa planificada i orquestrada amb calçador, però en cada moment cap de les generacions es pensava que podria arribar a compartir l’amor per aquesta música amb els seus descendents. El que ho ha fet ha sigut la seva capacitat de transmetre esperança enmig dels moments buits de tota força més enllà de la rendició.

No pot sorprendre si comprens l’efecte que tenen les seves partitures, com si tinguéssin propietats màgiques. Es diu que la definició planera de màgia és d’una tecnologia de la qual no en sabem comprendre el funcionament. Doncs sembla que Wagner deixés escrita en les seves partitures els conjurs sobre la màgia que és la condició humana: les seves passions, virtuts i tragèdies. Un exemple n’és el famós (entre musicòlegs) acord de Tristan i Isolda, el leitmotiv que acompanya tota l’obra per expressar l’amor no consumat dels protagonistes que crema i tira del carro de la narració. Escoltar els compassos on es desenvolupa aquest acord et conjura dins del cos la mateixa sensació que has viscut al caure enamorat i ets incapaç d’apartar la mirada de la persona que t’estimes. Una tensió invisible que manté lligat els dos cossos i els atrapa amb una força insuperable.

Amb la seva música no calen arguments, llenguatge ni consciència racional, pots transcendir de les limitacions de tenir cos, de ser una subjectivitat i empatitzar amb l’experiència de tots els éssers humans i de cada un d’ells alhora. El meu avi ja fa anys que va morir després d’una decadència lenta i llarga de simple vellesa. Durant els últims anys amb prou feines era capaç de reconèixer cap de nosaltres i malgrat tot, assegut al sofà del menjador, seguia de memòria les òperes de Wagner que li posàvem amb la mateixa emoció que en el passat. Si bé la seva consciència havia lliscat cap a llocs i a una desfeta que ja no podíem atansar, la música que els tres estimem ens feia de pont.

Justament les ganes de poder anar al Festival de Bayreuth portaven comentant-se entre l’avi i el pare des de feia dècades i jo havia crescut amb la llegenda d’aquest esdeveniment flotant a l’aire. Tot i així l’avi no havia pogut anar mai al Liceu fins a una avançada edat degut a l’esforç econòmic que suposa, i no ha sigut fins fa uns anys que mon pare i jo no hem tingut l’oportunitat d’anar-hi regularment. Així que, malgrat les ganes, el festival havia quedat ben lluny del nostre abast fins aquest estiu passat. Vam triar l’òpera que menys possibilitats té de ser mai representada a Barcelona, l’única comèdia que va escriure - un mastodont de quatre hores i mitja amb vora quinze cantants principals-. És una obra costumista que defensa la bondat dels petits actes del dia a dia i la seva capacitat de defensar la societat de la tirania, tres actes que s’allarguen des de primera hora de la tarda fins ben entrada la nit, deixant el pas del temps emborronat.

I és enmig d’aquest torrent auditiu que el meu avi va tornar a seure entre nosaltres dos, saltant-se totes les barreres d’aquesta vida mortal, movent els dits tímidament imitant al director d’orquestra de la mateixa manera que feia quan sèiem junts al sofà del seu estudi de Perafita; deixant que poc a poc la llum del sol desaparegués darrera els Pirineus sense que ens n’adonéssim gràcies al geni de Wagner.