El somni etern

Sotmesa en aquella situació de semiconsciència onírica, pensava que s’havia quedat de nou adormida. El seu cos es trobava entre l’adoloriment per esforç i el relaxament per descans, cosa que impedia qualsevol moviment. Ja era habitual que caigués rendida pel cansament durant aquelles llargues jornades de treball esgotador. Tanmateix, la llum que veia filtrada per les parpelles no era del color rogenc de les làmpades, sinó d’un to clar i suau. No esperava trobar-se estirada sobre una superfície de pedra llisa, i encara menys al aire lliure, ja que la brisa li acariciava la cara. Decidida, obrí poc a poc els ulls per captar plenament allò que només sentia...

No s’enlluernà, ja que un sol tímid il·luminava amagat rere uns núvols clars de cotó fluix, coronant la vall que tenia davant. L’herba creixia molsuda entre les lloses de marbre sobre les que restava incorporada. D’aquest terra s’hi aixecaven columnes que aguantaven una cúpula, tot formant una glorieta d’aspecte mil·lenària del mateix material.

El recer d’on restava feia de mirador d’un pati obert, ple de plantes de tons verds variats que emetien una olor semblant a la que feia la gespa just després d’una tempesta, fresca i humida. El pati el flanquejava un rierol, d’on baixava saltironejant tot alegre just després d’haver sortit del salt d’aigua per on hi entrava en escena. Gota a gota, el brollar de l’aigua dringava creant una melodia amb efecte de nones, apaivagant l’atenció de l’observador.

Per sobre s’elevaven ponts i balcons de pedra blanca, com els millors seients d’un teatre. Entre ells volaven refilant una parella de pardals que recorrien l’escena de banda a banda en el que semblava un instant, però que alhora era un moviment etern. Des del pati hi sortien unes escalinates del mateix material que les balconades i glorietes a on accedien, i que omplien la vall on hi predominaven els arbres frondosos proveïdors d’ombra, frescor i una fressa suau de les fulles.

Tot semblava part de les ruïnes recents d’una bella civilització, ja que malgrat el marbre blanc no mostrava cap rascada, les heures i les falgueres havien construït el seu regne al voltant de tots aquells nivells diversos i sinuosos de la vall. La seva vista es fixà en tot i cada una d’aquelles formacions, cada una diferent de la resta però amb un estil comú, que resulta ser un perfum deliciós per la ment. Era un xiuxiueig que demanava que caigués presa de nou per la son i que tornés a acariciar amb l’esquena la superfície llisa i agradable de la glorieta.

No tenia gana, ni set; no tenia fred, ni calor; res que formés part del món dels mortals podia preocupar-la i ja no tenia sentit. El temps ja no era una unitat de mesura, ni tant sols ho era per aquell estol que borrosament veié dansar entre els rajos del sol, just abans de reposar el cap en la columna que tenia al seu costat.