L’hereu sense masia

Sempre he imaginat el meu naixement com a les escenes de pel·lícula en les que arriba al món el príncep hereu de la corona, sota tocs de trompes solemnes a la cort i festa grossa. De quina altra manera ho podria fer? Descendent dels primogènits d’una família reduïda, durant molts anys l’únic sagal entre tots els adults i essent fill únic; he crescut educat per modelar tot el meu món a voluntat com podien fer els reis pretèrits amb els seus regnes. Si jo m’ho proposava, podria aconseguir el que volgués posant-hi esforç i amor per tot el que em donaven. Tot i així, tot conte de fades té un conflicte primordial, i a aquest tampoc li en falta.  

La debilitat d’una societat és l’acumulació dels defectes de tots els seus individus, i que el meu país continuï ocupat des de fa tres segles demostra que a la meva família li correspon una quota generosa de faltes personals. Néixer dels noms Bragulat i de la Varga vol dir llançar a l’aire una moneda: tant pot caure d’una cara, fent sortir el geni i la sensibilitat vers les virtuts; com caure de l’altra per aflorar la ineptitud i el desvergonyiment pútrid que ens fa aterrar de nou al fang. Entre uns i altres, en quatre generacions acumulem cinc bancarrotes i una rua de personatges els quals només t’hi podries relacionar a cops de puny. És a dir, l’hereu no té la masia que li tocava i cal anar a buscar-se la vida a un altre lloc. Suma-hi que, sense un estat, en aquest país quan no hi ha patrimoni no tens a mà els camins per dedicar-te a servir la pàtria.

No és cap tragèdia, però estimar sense tenir l’objecte del teu amor a l’abast és un afer complicat. Així que només et queda anar a les muntanyes a fer de bandoler o cabdill rebel. I en aquest segle, quina alternativa hi ha per ser bandoler que la de fer-se escriptor?