Perduts al capvespre

Els sotracs rítmics que el pas lent del cavall mantenia creaven un balanceig constant en el seu cos agarrotat per les hores de cavalcada. Mantenia les regnes de forma lleugera sense poder notar-ne ja el tacte; el cap de la seva muntura i d’ella restaven baixos, semi-vençuts per les tedioses últimes hores de la tarda. De cua frondosa i immòbil, el cavall seguia ja el camí del bosc automàticament, seguint la ruta més còmode per les seves peülles gastades. Una temperatura tèbia acaronava a la genet i l’amenaçava amb llançar-la fora de la sella caient en un somort son. Tanmateix, la poca atenció que encara quedava en el seu sentit de la vista va fixar-se en un reflex cristal·lí que aparegué a la seva esquerra. Reunint totes les forces que li quedaven, estirà el cavall en aquella direcció i es deixà caure al terra dempeus com va poder.

Faltant les forces per poder fermar el cavall, el deixà lliure per reposar al lloc on volgués, i ella es va seure al terra humit, dur i tebi mentre es recolzava en l’arbre ancià que restava just a la seva esquena. Begué de la seva cantimplora i contemplà la vista que s’obria en el seu davant. La seva muntura s’havia apropat a la petita bassa descoberta per ella mateixa i bevia sense treva de l’aigua que fins aquell moment semblava un mirall. Els glopeigs de la seva llarga llengua alteraven la superfície de l’aigua que en ones concèntriques morien en les ribes contràries a tres metres de l’altre. Totes elles, cobertes d’herbes i canyars petits però d’esvelta figura, guardaven les fronteres del minúscul reialme aquàtic flanquejats per unes roques arrodonides. Al voltant de la font de vida que una bassa suposa en un bosc, un món vegetal divers però humil s’hi aferrava amb més intensitat que a la resta de sotabosc.

En segon pla, el camí de terra que havien estat recorrent s’allargava des de la seva dreta, sinuós, fins a perdre’s entre l’arbreda espessa davant seu al cap d’una desena de metres. A banda i banda del camí, els arbres s’hi acumulaven desordenadament tapant la llum del sol, excepte en certs llocs on la densitat de les branques era més baixa i deixava passar la llum taronjada de sol en la seva posta. Ben bé semblava que estava organitzat expressament per a que la llum pogués entrar per tal d’il·luminar dèbilment la petita clariana on reposava la bassa. En contrast, la resta de la vista era més fosc i ple d’ombres, entrant ja en el temps del capvespre, fent sortir poc a poc cuques de llum que volaven lentament en direcció els refugis del voltant de l’aigua.

La brisa fresca que sortí d’entre l’ombra dels arbres s’embolicà entre el seu cos i la llum tènue que regnava l’ambient li baixava les parpelles. Tot al seu voltant eren sensacions que cantaven una nana i el cansament acumulat varen fer de matalàs del son. Abans de caure rendida en braços de Morfeu, l’últim que escoltà fou la fressa de les herbes en acariciar suaument la superfície de l’aigua, inclinades en reverència per l’aire que lleugerament i constant bufava...