Subterfugis inútils

A Catalunya hi ha persones que tenen massa cervell pel poc camp per córrer que deixa el sistema autonòmic. Per a més inri, tendeixen a ser les més ambicioses. Llavors s’esdevé l’efecte de les valles electrificades pels tancats de bestiar, que arriba un dia el qual ja no cal electricitat per mantenir el ramat dins la finca.

Aquells cavalls pura-sang que necessiten sentir el vent pentinant la crinera mentre esprinten a través dels prats es dediquen a resseguir-ne el perímetre fins atrofiar un dels seus laterals de forma estrambòtica. Aquelles vaques que gaudeixen dels brots d’herba exquisits acaben menjant-se fins les arrels més seques, mentre memoritzen tots i cada un dels brins que hi creixen. D’altres es distreuen fent saltirons i giragonses complicades sense acabar de moure’s del punt exacte on havien començat. Els darrers s’esforcen a substituir al pobre pastor que s’encarrega de dur-los a tots a l’escorxador, un verí d’autoservei.

Decidir viure evitant el contacte del tancat elèctric t’estalvia problemes, el dolor de les enrampades i les frustracions de no poder posar un peu fora la finca. Però et nega la capacitat de definir l’ambició i l’amor lliurement. Una demanda constant d’estrafer la voluntat a la mida del terratinent, suicidar l’esperança i donar les regnes a la por. La por a perdre, la por a rebre una garrotada. Por a estimar qui sigui i el que sigui sense excuses o limitacions.

Acostumar-se a calcular per evitar els cops, de la necessitat de fer força per viure, et fa creure que ja no existeixen els purasang, els brins d’herba més exquisits o els paisatges extenuants. Deixar de creure en el valor intrínsec dels ideals en concret, substituir-los per un escenari de cartró pedra que et permeti representar el simulacre d’una ànima sense pagar el preu de força i el risc amarg del fracàs.

Però no hi ha cotilla que restringeixi a les persones de ser humanes. Per molt que ho oblidin, les papallones els tornen a la panxa quan queden atrapats dins el pou d’uns ulls predestinats, el pit s’els omple d’esperança cada cop que somien dins els llençols i la gola s’els estreny amb plors secs davant la pròpia vulnerabilitat. De la condició humana no hi ha escapatòria. Alguns prefereixen cavalcar-la contra el vent, d’altres només s’en donen compte quan els atropella.

Ja ens avisà Ausiàs March, la carn vol carn, i aquesta no hi entén de càlculs polítics, morals o conveniències temporals.